Hi havia una vegada un magraner que creixia la mar de tranquil en una finca al cor del barri de GrĆ cia. En el mateix jardĆ, a part dāaltres arbres fruiters com ell, hi vivien tambĆ© una alzina molt vella i sĆ via, amb un quart de milĀ·lenni de vida, i un pi i un cedre de mĆ©s de cent anys. Tots ells eren un fantĆ stic pulmó del barri, encara que duia temps abandonat i estiguĆ©s atrapat rere els murs dels seus propietaris.
Un mal dia, però, la propietat va decidir que aquell espai verd era més rendible ple de ciment, convertit en un bloc de pisos i pà rquings, i van iniciar-ne la destrucció sense miraments, amb les llicències atorgades per un consistori en la inòpia, ignorant del patrimoni històric i natural en perill.
Per sort, veĆÆns, veĆÆnes i gent sensible de la ciutat van fer pinya per impedir-ho i salvar el que van poder tot ocupant lāespai; entre ells, al jove magraner, testimoni de la matanƧa del pi i el cedre, a mĆ©s de lāenderroc imminent de les casetes.
Durant algunes setmanes, va regnar de nou la pau al jardĆ de lāalzinaā o, millor dit, lāalegria. La vida hi tornava a bategar amb forƧa, malgrat les pĆØrdues i la destrossa. Però la història no acaba aquĆ. I, per desgrĆ cia, no tĆ© final feliƧ.
Setmanes desprĆ©s, amb la llei emparant a la propietat que seguia amb el seu pla especulador per destruir les finques, va desallotjar-seān a les persones que nāhavien tingut cura i reivindicaven lāespai en benefici del barri sencer. Altre cop, el magraner va patir mĆ quines i operaris negligents, tirant envans i omplint de runa i escombraries el verd; per, desprĆ©s, ser abandonats a la seva sort, sense manteniment, durant mĆ©s de dos anysā a excepció de les cadenes humanes i el reg puntual de les veĆÆnes preocupades.
El jardĆ va sobreviure, aliĆØ als processos āburrocrĆ ticsā que es desenvolupaven en despatxos i oficines, a quilòmetres de distĆ ncia que, suposadament, intentaven preservar-lo. Mentre aquells que van lluitar per salvar-lo, confiaven pacients en aquesta etapa inevitable del procĆ©s. I quan la ilĀ·lusió del vell mur que cau, juntament amb la promesa dāobertura al veĆÆnat, semblava fer-se realitat… MĆ©s mĆ quines entren, compactant el sòl del jardĆ, rematant-ne la destrucció, i nous operaris aixequen murs, amb lāexcusa de protegir, que esdevenen una altra presó. I el magraner indefens i abatut, castigat entre noves parets de ciment, ja no sap quĆØ fer… Sols que nāestĆ fins al capdamunt.
I tu, amiga lector: no nāestĆ s tipa de que tāexpliquin contes?
Nosaltres, tambƩ.
ContinuarĆ …