Hi havia una vegada un magraner que creixia la mar de tranquil en una finca al cor del barri de Gràcia. En el mateix jardí, a part d’altres arbres fruiters com ell, hi vivien també una alzina molt vella i sàvia, amb un quart de mil·lenni de vida, i un pi i un cedre de més de cent anys. Tots ells eren un fantàstic pulmó del barri, encara que duia temps abandonat i estigués atrapat rere els murs dels seus propietaris.
Un mal dia, però, la propietat va decidir que aquell espai verd era més rendible ple de ciment, convertit en un bloc de pisos i pàrquings, i van iniciar-ne la destrucció sense miraments, amb les llicències atorgades per un consistori en la inòpia, ignorant del patrimoni històric i natural en perill.
Per sort, veïns, veïnes i gent sensible de la ciutat van fer pinya per impedir-ho i salvar el que van poder tot ocupant l’espai; entre ells, al jove magraner, testimoni de la matança del pi i el cedre, a més de l’enderroc imminent de les casetes.
Durant algunes setmanes, va regnar de nou la pau al jardí de l’alzina— o, millor dit, l’alegria. La vida hi tornava a bategar amb força, malgrat les pèrdues i la destrossa. Però la història no acaba aquí. I, per desgràcia, no té final feliç.
Setmanes després, amb la llei emparant a la propietat que seguia amb el seu pla especulador per destruir les finques, va desallotjar-se’n a les persones que n’havien tingut cura i reivindicaven l’espai en benefici del barri sencer. Altre cop, el magraner va patir màquines i operaris negligents, tirant envans i omplint de runa i escombraries el verd; per, després, ser abandonats a la seva sort, sense manteniment, durant més de dos anys— a excepció de les cadenes humanes i el reg puntual de les veïnes preocupades.
El jardí va sobreviure, aliè als processos “burrocràtics” que es desenvolupaven en despatxos i oficines, a quilòmetres de distància que, suposadament, intentaven preservar-lo. Mentre aquells que van lluitar per salvar-lo, confiaven pacients en aquesta etapa inevitable del procés. I quan la il·lusió del vell mur que cau, juntament amb la promesa d’obertura al veïnat, semblava fer-se realitat… Més màquines entren, compactant el sòl del jardí, rematant-ne la destrucció, i nous operaris aixequen murs, amb l’excusa de protegir, que esdevenen una altra presó. I el magraner indefens i abatut, castigat entre noves parets de ciment, ja no sap què fer… Sols que n’està fins al capdamunt.
I tu, amiga lector: no n’estàs tipa de que t’expliquin contes?
Nosaltres, també.
Continuarà…
